El Museu d'Art Contemporani d'Eivissa (MACE) inaugurarà aquest dissabte, a les 12.00 hores, la setena edició de l'exposició Focus, que inclourà la mostra 'Saturnalibus optimo dierum' de l'artista Nico Munuera.

“El MACE expressa a la ciutadania amb aquestes exposicions la seva projecció i evolució de manera continuada. Les narratives sempre individuals d'aquestes noves obres que cada any es van integrant a la nostra col·lecció, signifiquen i fan referència a la complexitat dels temps que vivim, permetent que cada una sigui en si mateixa una oportunitat perquè puguem obrir la consciència, permetre el creixement personal i explorar de manera més completa el terrer artístic dels seus autors, en la creença que l'art ajuda a viure amb la in. Alhora, és la nostra intenció traçar vincles de relació i diàlegs oberts entre aquestes noves obres amb què ja hi són, sempre des del major respecte a les diferències ia la pluralitat, però buscant els contextos intel·ligibles perquè finalment la col·lecció tingui sentit. I sens dubte volem que tot això sigui útil a les persones ia la comunitat social i escolar, a les quals dediquem la nostra funció marcadament didàctica”, ha explicat la direcora del MACE, Elena Ruiz.

En aquesta ocasió, el museu s'ha plantejat un canvi respecte a les edicions anteriors de MACE FOCUS. Aquest canvi consisteix a desplegar les obres dels artistes convidats per totes les sales del museu, permetent que a la Sala d'Armes se n'allotgi una mostra més gran i més extensa, en aquest cas Nico Munuera, i situant les altres en zones d'intersecció amb les col·leccions i els diferents espais i les seves respectives poètiques. Les obres d'Irene d'Andrés Idea. On res passa i Heaven. On no passa res, estaran instal·lades a la planta 1 ia la terrassa, incidint en la memòria del lloc i la seva posició a l'espai, aliant-se amb ell.

Les obres d'Albert Pinya estaran instal·lades a la planta – 2, properes al jaciment arqueològic del subsòl, dialogant-ne i subvertint-ne els significats. El dibuix de Christ-Off, proper a les poètiques del subconscient estarà instal·lat al costat d'un cercle d'obres afins també a la planta -2. El retrat del pintor Vicent Calbet i els seus dos petits olis donats pel seu company Antonio Tomás, es presentaran amb una altra obra de l'autor de la col·lecció permanent. La peça de Robert Llimós, donada per David Parcerisas, es presentarà a la zona el vestíbul del museu. I per últim presentarem també a l'entrada el cartell de cabaret realitzat per Bartomeu Escandell donat per Concepción Comamala; una rara i exquisida peça de col·lecció de començaments del segle passat que ens recorda el millor del disseny modernista.

Sobre l'artista Nico Munuera (Lorca, 1974), viu i treballa tant a València com a Eivissa i no obstant la seva obra no ha estat mai exposada abans a l'illa. La seva exquisida actitud de respecte cap a les poètiques de l'illa, que el manté en un pla discret i allunyat dels focus, prové de la seva posició introspectiva i certament analítica i molt espiritual, que es nodreix d'un món interior prèviament abonat per allò retinià i visual; així la naturalesa en la màxima expressió. Munuera, que és a més escriptor, ens parla de la seva obra i de la seva vida amb paraules succintes i precises i apel·la a idees de gran coherència entre pensament i forma: “Pintar no és crear. Pintar és unir-se a aquest fluir que passa davant nostre i deixar rastre d'aquesta experiència sobre el paper” / “La pintura és, més enllà del que es mostra” / “La pintura no brolla de manera espontània. No és procedent màgicament de res. Ja hi era abans d'arribar nosaltres i prosseguirà després de la nostra absència”. Enrique Juncosa, en el seu text titulat Shima / de molses i sorres escrit amb motiu d'una exposició de Munuera a la galeria MPA el 2020, apunta una dosi d'escepticisme en ell, que prové potser del seu distanciament davant de la seva obra una vegada realitzada; com si una vegada feta ja no li pertanyés: “…I passa de tant en tant, només en la menor de les ocasions, quan es dóna la major de les fortunes que, part de tota aquesta experiència de pintar, alguna cosa queda reflectida en un paper que resulta digne de ser mostrat…”

La seva pintura transita per camps de color com un xiuxiueig, apel·lant silencis i fugacitats, essències efímeres de delicada i fluida estructura que estan entre l'ésser i el no ésser, per això fa escombrats amb el pinzell que suggereixen l'infinit. O que d'alguna manera vulgui posar de manifest el temps, com a concepte sense principi ni fi: “El que es mostra davant nostre és un temps molt concret en una superfície de dimensions determinades”. Munuera coneix el color i experimenta amb tota mena de llums i tons. Les transparències subtils de les moltes capes cromàtiques de les seves obres, vibren amb matisos enormement sensibles a la nostra caixa de ressonància, apel·lant la reminiscència i el bagatge cultural tant occidental com d'orient: “Porto molt de temps interessat, fascinat o simplement seduït per Orient”. Em resulta impossible no veure les pintures de Nico Munuera des del que és interpretatiu, tot i ser, com novament apunta Juncosa, la seva és una obra de “naturalesa processual i conceptual”. Diguem que les dues mirades són possibles i no es destorben. Però com no evocar un capvespre i la línia encesa de l'horitzó, a la sèrie Torii o el ball de les aigües del mar i els peixos i algues, a les fugaces aparicions de color de la sèrie Ross Island. En el seu text escrit per a la seva darrera i recent exposició a MPA, Munera diu;” A cada cop de mirada la pintura s'emmotlla en nosaltres a l'aquí i ara. …La pintura sempre és un present absolut. Una experiència única, lligada a la fugacitat del temps…Una emoció i entesa absolutament intransferible, on cadascú només rebrà allò justament que és capaç d'absorbir”.

Sobre la mostra 'Saturnalibus optimo dierum'

El poeta romà Catulo (s.I a.C) defineix les Saturnals com “el millor dels dies”. El que és categòric de la definició és un recordatori de com estem lluny dels cicles agraris, important-nos molt poc tot fenomen natural, llevat que aquest sigui de tal envergadura que alteri o arrasi la nostra abrigada i còmoda vida urbana.

Aquestes festivitats, que celebraven el solstici d'hivern, honraven el déu Saturn no només per la seva associació al cicle agrícola (sembrats i collites) sinó pel triomf de la llum, sense la qual tota vida és impossible. No en va, la festivitat cristiana de Santa Llúcia, associada també a la llum i als ulls, se situa també a mitjans de mes, i és aprofitada pel refranyer popular per recordar-nos allò essencial; que “per Santa Llúcia, escurça la nit i allarga el dia”. El millor dels dies és una reminiscència avui d'un passat on cultura i agricultura estaven fortament emparentades.

La força del símbol saturnal té gran contingut metafòric i es pot fer extensible a tota força productiva o generadora de cicles de renovació i fertilitat. Per això, en fer coincidir aquesta exposició en aquell moment de creixement de les hores de llum, quan ja algunes albes ens porten els aires premonitoris del demà, projectem el nostre desig d'anar cap a l'esplendor del germinal; permetent que aquest viatge sigui en companyia i guia de les pintures de Nico Munuera, ja que en gran mesura posseeixen una mica de gran despertar; una mena de consciència oberta al que és bell i al que és sublim a través del que és emocional. D'aquí que l'espectador de les seves obres es comporti davant seu amb un silenci gairebé ritual, com passa amb les obres d'alguns dels seus predecessors que val la pena evocar aquí, diguin Mark Rothko, Gerhard Richter o Juan Uslé, per exemple.